Com cada 24 de setembre, els actes centrals de la Festa Major de Barcelona omplen els espais de ciutat vella de figures i públic: l'Ofici de Festa Major (amb les corresponents anades i tornades del Seguici popular), Les matinades i els Trabucaires que desperten la ciutat, la Diada Castellera de colles locals, la ballada d'esbarts i molt més! una d'elles on vaig participar va ser el matí gegant on participen totes les colles de Gegants de Barcelona, amb el cercavila posterior fins al Mercat de Santa Caterina.
Ara imagineu-vos per un moment, trobar-vos que la figura que acompanyeu encapçala el cercavila i us trobeu una Via Laietana amb molta gent esperant el pas dels gegants. I com un instrument com el flabiol i el tamborí ressona entre els edificis de la via. És IMPRESIONANT l'acumulació de sentiments que sents en aquell moment quant veus que la música arriba a tothom i quant veus que pots deixar espai a la figura perque balli perquè al teu entorn no hi ha quasi bé sons que et puguin tapar. Vaig gaudir molt, moltíssim aquest petit cercavila on vaig poder fer les tonades més complicades que hem sé, amb tota la tranquil·litat del món. Amb un gegant com es l'Ocellaire de l'Eixample que no para ni un moment i m'anima a no parar jo tampoc: sempre giravoltant, sempre d'una banda a l'altre... et motiva a posar-li música perque és una figura amb molta vida i a la gent li agrada molt. veritablement va ser un matí per recordar.
La Cavalcada és un món a part: Ja des de bon principi la Plaça Catalunya era plena de públic esperant a totes les figures: La Guardia Urbana de gala, el seguici popular de la ciutat, la geganta Bee i la bèstia Bee de Manchester (ciutat convidada enguany a La Mercè) i tot de gegants, capgrossos, cotxes d'època i bestiari que participava d'aquesta macro cavalcada que travessa la ciutat fins al seu final a la plaça Sant Jaume on les figures fan la seva entrada a l'ajuntament.
Descriure el que és ser músic a la cavalcada de La Mercè és difícil: En un bon principi acabada l'actuació hem passava per la ment la paraula "Acollonit" ja que, perquè us feu una idea (els que no heu actuat a La Mercè) els carrers no son plens, son MOLT plens de gent esperant el pas de cada figura, allà no pots deixar espai entre tu i la figura perque els decibels son tant alts que les músiques es perden a l'aire (fins i tot les gralles) és una activitat d'una alta intensitat per la qual has d'estar preparat (en el meu cas, psicològicament) i musicalment.
Ara que ha passat un temps, he pogut reflexionar i sabeu que? canvio la paraula de "Acollonit" a "privilegiat" o almenys així hem sento jo i direu: perquè aquest canvi? doncs us ho explicaré amb detall.
En segon lloc, per la figura a la qual vaig acompanyar: una figura imparable que portava a que jo també fos imparable, cosa que hem va possar a prova ja que sempre que faig una actuació no m'agrada gens repetir peces i vaig aconseguir un any més no repetir-ne cap ni una del llistat.
També la proximitat amb la figura: si al matí deia que havia tingut el privilegi de deixar-li espai per ballar a la tarda vaig tocar enganxat a la figura, fent moviments per esquivar-la. Però us haig de dir que amb la portadora que fa ballar l'Ocellaire és imposible emportar-te un cop, ja que el domina com una part mes d'ella i realment converteix en un joc el seguir-la de prop, et sents que interactues més amb la figura.
I per últim (que hem vingui ara a la ment) hem vaig infravalorar enormement en el moment en que estaba tocant a la cavalcada: Ara analitzo vídeos, records i sobretot les reaccions de la gent del públic i me n'adono de que no toco pas genial (ni mai ho podré fer) però la gent seguía les musiques picant cops de mà, fins i tot alguna que coneixien la cantaven, potser va sortir millor del que jo pensaba?
En el meu cas hem considero un flabiolaire novell (De fet ho soc!), però tenia molt bona companyia, hem sentia ben cuidat, i gaudia amb cada moviment del gegant mentre feia sonar el meu flabiol i el meu tamborí. Tot el que hem fa falta per ser feliç.
Trobo que és important fer aquesta reflexió, perquè no vull que sembli que hem sento sobrat per tocar on sigui com sigui sino, per fer visible que tot i les meves limitacions (en especial psicològiques) puc gaudir d'aquest tipus d'actes massius, buscant un entorn segur, persones que hem facin sentir "casa" i sobretot el que mes m'agrada destacar: Posant en pràctica tot allò que aprenc escoltant flabiolaires de molta qualitat, que poso a prova primer a casa i que trec al carrer un cop estic segur de que ho puc fer.
És molt possible que alguns d'aquests músics que m'han ajudat, que m'han facilitat material o que gràcies a les tonades que tenen enregistrades he pogut aprendre molt, estigui llegint aquest text (bé, si aguanten fins aquí! 😂😅) i per això vull tancar aquest article dient GRÀCIES, MIL GRÀCIES per ajudar-me a arribar fins on soc, i per ajudar-me a veure tot el que encara hem queda per aprendre i que gaudiré assajant fins que pugui fer-ho al carrer i així durant tot el temps que pugui seguir aprenent (que espero que sigui molt), de veritat gràcies.
Gràcies Ocellaire de l'Eixample, Gràcies Barcelona, Gràcies Flabiolaires i Gràcies a Déu!
Fins la propera!
Fotos: Esther Garrido i Francisco Manuel Dorador
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada